LA VISIÓ DE LA NOVA JERUSALEM
En una nit de cansament i d'insomni, Nolasco va entreveure la nova Jerusalem del goig compartit. I va comprendre. Som eterns pelegrins cap a la Jerusalem celeste, caminants sense descans cap a la pàtria enyorada. Anem fent camí en caminar, com va afirmar Machado, encara que ja algú –Crist- es va manifestar com a camí. Però hi caben diversos senders que s'allunyen, de vegades, per tornar després al camí ral. Nolasco va passar per indecisions a l'hora d'escollir el camí vocacional. Els hagiògrafs les situen en diversos moments de la vida. Quin home no en té? És millor la vida activa o contemplativa? Immiscuir-se en els conflictes de la societat o retirar-se a la dolça soledat? Ser monjo o redemptor? I un cop elegit el camí, fruit sempre d'una decisió personal, de l'exercici de la nostra llibertat, d'una opció selectiva i arriscada, hi ha canvis de direcció. Nolasc, el redemptor, amant de la llibertat dels altres, patia veient fins a quin punt la seva acció alliberadora no suprimia el mal d'arrel. Li feia mal comprovar com, després d'esforços inaudits -seus i dels seus companys mercedaris- no desapareixia la ignominiosa xacra de la captivitat. Quan aquests pensaments torturaven la seva consciència, una altra imatge visionària il·lumina el seu horitzó: la visió de la Jerusalem celeste, que ha estat objecte de diversos artistes, entre ells, d'una manera molt destacada, de Zurbarán. Nolasco entén que, sempre que l'elecció estigui centrada a la ciutat feliç, qualsevol camí és vàlid. La llum projectada per la visió de la Jerusalem celestial dissipa nuvolades en el camí vocacional. També aquí la llegenda és alliçonadora.
LA MARE DE DÉU DE LA MERCÈ PRESIDINT EL COR
Diu la llegenda que Nolasco havia passat la nit preocupat, gairebé sense dormir, considerant com la captivitat estén les seves urpes sobre la innocència de la gent i torna impotència els nostres petits gestos. Era massa gran la captivitat per posar-lo fre amb la ingenuïtat d'uns quants frares i les almoines recollides per les senderes dels pobles. En aquests pensaments caminava quan li va vèncer el somni, gairebé no vorejava l'alba amb els dits la galta de l'horitzó. La matinada semblava un recés de pau i ningú en aquell convent va tocar la campana que convocava a la pregària de matines tots els frares redemptors. De cop i volta, com un sospir, Pere Nolasc es va despertar acariciat per un raig de sol que penetrava per la finestra de la seva cel·la en aquell vell hospital i convent de Santa Eulàlia que el rei Jaume I havia regalat a l'Ordre com a signe del seu afecte i suport incondicional. Va pensar que tots els frares estarien ja al cor, resant matines, mentre ell s'havia quedat adormit. Es va aixecar de pressa, amb prou feines es va rentar la cara i va sortir disparat per al cor amb el desig d'arribar almenys al final de l'oració. Quina seria la seva sorpresa quan va entrar al cor i va veure la Verge, amb el llibre de les hores, resant l'ofici diví envoltada d'àngels. Mai oblidaria Nolasco aquella visió o aquell somni? Maria de la Mercè va ser des d'aquell instant “La Comendadora” de la comunitat i la seva imatge presideix, des d'aleshores, el cor i la pregària dels fills mercedaris. Ella és, al costat del seu Fill a la creu, el centre de la nostra vida, l'estímul de les nostres millors esperances, la veu tendra que ens diu “Feu el que Ell us digui”. La nostra família porta el seu nom i professa un amor immens a qui és fundadora i protectora de la nostra història. La nostra Ordre sense ella, perd el nom, el consol i la millor esperança. Ella és i serà sempre “La Comendadora” de la nostra fraternitat.
L'OLIVERA DE NOLASC
Nolasc i la seva obra s'identificaven amb l'oliva. Enmig de l'aridesa circumdant, ella manté la verdor permanent de l'esperança i el fruit anhelat, que -després de ser triturat al cup del dolor- es transforma en l'oli de la consagració, en l'oli de suau fragància i alleujament permanent . Era un capvespre cardeno i trist. Arribava el redemptor amb la seva fatiga a sobre, després de consumir els seus estalvis a bescanviar captius i visitar masmorres dia i nit. El cansament el va vèncer, finalitzada ja la seva pregària, i al recinte estret de la seva estada, va tenir el somni següent: Es trobava en un atri, sota una immensa olivera, una oliva gegant que el cobria maternalment, amb el verd perenne de les seves branques . Se sentia immers en el lloc amè, sota la protecció de la vida puixant i multiforme. Però de sobte arriben homes sinistres, que amb les destrals intenten desfer l'oliva, tallar-la d'arrel i aniquilar-la. Altres apareixen a la vora per ajudar-lo a preservar la seva vida de mida crim ecològic. Nolasc -en la seva visió onírica- se sent lligat de mans, impotent, sense forces per actuar. Està arrobat en la visió contemplativa. Escolta el cop de les destrals sobre el tronc i les branques. Veu les ferides cruels causades per impulsos destructors. Pateix, a cada destralada, com si es clavés a la seva mateixa carn. Se sent indefens davant del mal en acció. És llavors quan els homes bons impedeixen que l'oliva s'aniquili, amb la seva acció benefactora. I tots, sorpresos, contemplen com es realitza el prodigi: A cada branca esqueixada, a cada cop a l'arrel, remenen nous brots, es multipliquen les arrels. L'oliva era més forta que les forces del mal. La vida era més forta que la mort. L'oliva retocant no tenia res a témer la crueltat despietada i destructora. Les ferides provocades a les seves velles branques provocaven fills juvenils, energies renovades, més vida i més frondosa varietat de brots vigorosos. Guardà sempre Pedro Nolasco la impressió d'aquesta imatge a la seva ment. Es va esforçar a desxifrar aquest emblema, visualitzat en somnis i gravat en la seva sensibilitat fina. Va anar comprovant al llarg de la seva acció redemptora com les forces del mal no podran mai contra l'Església de Crist. A partir d´aquest somni lluminós. Nolasco va vèncer tota temptació de pessimisme o desesperança. Va vèncer des de llavors la temptació de la tristesa: Sí, un sant trist és un trist sant!
L'EIXAM A LES SEVES MANS
Va néixer el nen Nolasc i li van posar per nom Pedro. I, encara que era pedra, aviat va saber de mel i de murmuris melodiosos. La llegenda explica que, sent encara nadó, un eixam d'abelles emigrants –a la recerca de rusc– va aterrar al palmell de les mans, que es van obrir joiosos per acollir-les. Sempre va ser Nolasco el de mans obertes, no el de puny tancat. I a les mans obertes les abelles van fabricar bresques de mel pura. El nen s'extasia contemplant el vol apressat de les dolces abelles i alguna vegada es portava als llavis un ditet de mel, empastifant la cara d'aquell nèctar, d'aquell “or potable”, el mateix que més tard oferiria al captiu esclavitzat, per alleujar la seva amarga condició. Quan es va fer gran, els qui ho van veure expliquen com seguia obrint les mans, portes i cors, per acollir i donar consol a tothom. Era un presagi de la seva vocació l'eixam a les mans? Es va crear la llegenda per il·lustrar la seva vida redemptora, que tantes amargors alleujava? Nosaltres contemplem avui les seves mans amb una bresca daurada i saborosíssima. I aquestes mans de nen són les mans de tots els altres, de cada nen que –en venir a aquest món endurit, hostil- recrea les carícies i anuncia la tendresa. Les mans dun nen són una de les meravelles de la creació. En elles és viu l'esperit encarnat, es posa la intel·ligència en acció. Tancades, com un diminut cor, o obertes, com una flor de cinc pètals, estan sempre pidolant tendresa, atresorant sensacions noves. Mans acariciants, suplicants, aferrant-se tossudament a qualsevol objecte proper, per capturar la vida que s'estrena, per adquirir la certesa que no s'està sol, que sempre hi ha algú o alguna cosa a prop amiga. Comencem a entreveure la bellesa de la llegenda mercedària de l'eixam d'abelles, que fabrica una bresca daurada de mel dolcíssima a les mans del nen Pedro Nolasco. Com a premonició, com a presagi, com a primerenca profecia de la seva admirable vocació de dolçor compartida, d'amor ofert generosament per aconseguir la llibertat del captiu, aquesta dolçor sense parell de l'ésser humà. Mira a les teves mans, tan buides, però carregades de possibilitats, fins a convertir-les en xiuxiueig d'abelles creadores, en mel per al teu germà!