sants i beats

SANT PERE NOLASC

Pedro Nolasco va néixer entre els anys 1180 i 1182 a Barcelona. Els seus pares haurien estat nobles o, com més segur, mercaders. No es tenen més dades sobre la seva infància i adolescència. No se sap exactament l'edat en què Pere va quedar orfe; alguns asseguren que va perdre el pare quan tenia poc més de 15 anys. Altres parlen de 20 i alguns de 25 anys. La mort de la seva mare va passar immediatament després de la del seu pare. És en aquell moment on brolla la seva vocació singular: dedicar-se a l'alliberament dels cristians caiguts com a esclaus en mans dels moros, ja sigui per la pirateria, les ràtzies nocturnes oa les escaramusses militars. Els esclaus cristians en mans dels musulmans rebien el nom de captius i se'ls sotmetia a tota mena de serveis durs i humiliants. La condició de captiu s'assemblava a la d'un animal o objecte a mans d'un amo. Pedro Nolasco, per la seva condició de mercader, coneix aquesta tràgica situació i sap que una de les maneres d'alliberar-los és mitjançant el pagament d'un rescat. Per això, no dubta a vendre totes les pertinences. El seu gest, malgrat la reserva i humilitat amb què ho realitza, no passa inadvertit i alguns joves ho imiten. Junts fan diverses redempcions, alliberant presoners cristians a canvi de diners. Se sap que el 1203 va ser a València i va tornar a casa seva a prop de 300 captius. Els fons aportats per tots s'esgoten i maduren la idea de demanar almoina per a aquest fi específic, convençuts que només quan ho hem donat tot, es pot començar a demanar. A Barcelona se'ls cedeix la cura de l'hospital de Santa Eulàlia, on Pedro Nolasco és nomenat Procurador de les Almoines per als captius. Viatgen per diversos pobles i ciutats per recollir almoines i donatius amb aquesta finalitat. La nit de l'1 al 2 d'agost del 1218, proper als quaranta anys, Pere Nolasc té una forta experiència espiritual. La Mare de Déu se li apareix per orientar-lo i avalar-lo en la tasca d'alliberament. Per això s'ha d'organitzar, estructurant millor l'empresa redemptora, i concep la idea de fundar una ordre religiosa: l'Ordre de la Mercè, que en els seus orígens tindria un caràcter semimilitar i seria coneguda com a Ordre de Santa Eulàlia. La Fundació de l'Ordre es realitza el dia 10 d'agost del 1218 a la catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu ia Santa Eulàlia, en cerimònia oberta, amb testimonis del poble, presidint la cerimònia el bisbe Berenguer de Palou i el rei Jaume I, adolescent en aquells moments. Pedro Nolasco es va posar al capdavant de la nova família religiosa, que després va prendre el nom de "Santa Maria de la Mercè per a la redempció dels captius" i es va imposar un ordenament jurídic semblant al de les ordres de cavalleria i militars, encara que diferenciant-se clarament en l'esperit, la finalitat i els mitjans. La fi específica de l'Ordre es va fixar en la "visita i redempció" dels captius cristians, segellada amb el Quart Vot de redempció pel qual el Mercedari es compromet a donar la vida, si cal, per la llibertat del captiu en perill de perdre la fe. El Rei Jaume I va assignar als frares de la Mercè, com a primera residència, el vell hospital de Santa Eulàlia, veí al palau reial. Més tard, el 1235, s'instal·len a la seva nova seu prop del mar. Pedro Nolasco té l'alegria de veure aprovada la seva Ordre pel Papa Gregori IX mitjançant la butlla Devotionis Vestrae, el 17 de gener de 1235. La data més comunament acceptada de la seva mort és el 6 de maig de 1245. A aquesta data la Ordre comptava amb uns cent germans religiosos. L'herència redemptora de Pedro Nolasco va quedar fixada a les Constitucions de l'Ordre de 1272, que constitueixen una mena de carta magna de l'alliberament Mercedari. Pere Nolasc va ser proclamat beat el 1628. Finalment, l'11 de juny de 1664, gràcies al Papa Alexandre VII, va passar a ser considerat sant a tots els efectes.


SANT PERE ARMENGOL

Pedro Armengol, fill de la família dels comtes d'Urgell, va néixer a Guàrdia del Prats, Tarragona, Espanya, el 1238. Va tenir una infància tranquil·la, encara que va quedar orfe de mare quan encara era petit. Molt jove va caure a les xarxes de la mala vida, situació que el va portar a abandonar la seva família i dedicar-se al bandolerisme. Al comandament d'un grup de forjats va sembrar el terror a ciutats i pobles, fins que en una de les seves correries va ser capturat pel seu pare, que era cap d'una de les unitats dels reials exèrcits d'Aragó. Aquest fet el va commoure profundament i va decidir canviar de vida. Sotmés a judici, va ser indultat pel Rei Jaume I d'Aragó i després de sol·licitar-ho diverses vegades, va aconseguir ser admès a l'Ordre de la Mercè. Un cop ordenat frare, va ser nomenat redemptor i li va correspondre viatjar diverses vegades a l'Àfrica ia Andalusia per alliberar els presoners cristians que estaven captius dels musulmans. L'any 1266 va aconseguir alliberar uns presoners a la ciutat de Bugia, amb la condició de quedar-se ell com a ostatge mentre es reunien els diners per al rescat. Com que l'estipendi fixat no va arribar dins del termini establert, els musulmans el van penjar d'un arbre, però va ser salvat per un miracle de la Verge Santíssima que el va mantenir amb vida diversos dies, fins que un altre frare va arribar amb els diners del rescat. Quan el seu company va reclamar el cadàver de Pedro Armengol, es va trobar amb la sorpresa que encara vivia. Com a testimoni del seu martiri, va conservar sempre el coll tort i el rostre macilent fins a la fi de la seva vida. De tornada a Espanya, Fra Pedro Armengol va viure alguns anys a la Casa Mare a Barcelona, retirant-se després al convent de Santa Maria dels Prats, on el 1304 va finalitzar santament els seus dies. Els papes Urbà VIII, el 3 de març del 1626 i Innocenci XI, el 8 d'abril del 1687, van confirmar el seu culte immemorial.


SANTA MARIA DE CERVELLÓ

Va néixer a Barcelona el 1230. De noble família, els seus pares la van educar a la vida cristiana ia l'exercici de la caritat. La seva mare la guiava en les visites als hospitals i als pobres, que ella intentava ajudar de la millor manera possible. D'una rara bellesa, no només física sinó també espiritual, va ser pretesa per diversos joves nobles i estimulada al matrimoni pels seus parents, però ella, guiada pel sacerdot mercedari Bernat de Corbera (Beat de l'Ordre) va decidir consagrar-se al Senyor vestint l'hàbit Mercedari l'any 1260. Tot i que va continuar vivint amb la seva família, segons ho establia l'Ordre, feia una vida retirada, dedicant el seu temps a la pregària ia les obres de caritat. El seu exemple va ser seguit per altres dones que van voler imitar el seu estil de vida. Quan va morir el seu pare, Maria va convèncer la seva mare perquè es traslladessin des de la sumptuosa casa que habitaven una altra més humil i pobra, veïna al convent de la Mercè, on van viure gairebé cinc anys. L'any 1265 va morir la seva mare i ella, després de lliurar tots els seus béns per a la redempció dels captius, es va dedicar a una vida encara més mortificada i fervorosa. Al costat de les dones que havien imitat el seu exemple de vida es va presentar Fra Bernardo Corbera i aquest, autoritzat pels superiors de l'Ordre, va instituir per a elles una vida en comú que van començar el 25 de març de 1265, després de pronunciar a l'Església de la Mercè els vots de pobresa, obediència i castedat, als quals van afegir una promesa especial de treballar per la redempció dels captius. Va intensificar la vida amb més penitència, oració i caritat, resant principalment pels navegants i, de manera especial, pels religiosos redemptors de l'Ordre exposats a les tempestes i als pirates en els seus llargs viatges a l'Àfrica per redimir captius. La tradició parla de nombrosos miracles efectuats durant aquest temps, salvant molts navegants d'una mort segura, raó per la qual el poble li va donar el nom de Maria del Socors. La seva caritat es va bolcar visitant els malalts, ajudant els metges en les seves curacions i cap als captius alliberats, molts d'ells postrats físicament i moralment. A ells no només els tornava la salut del cos, sinó que a més feia ressorgir a les seves ànimes la fe oblidada. Maria va morir a Barcelona el 19 de setembre del 1290 i va ser sepultada a l'església dels Mercedaris, lloc on es conserva el seu cos incorrupte. El seu culte va ser confirmat pel Papa Innocenci XII el 15 de febrer de 1692.


SANT SERAPI

Serapio Scott, d'origen anglosaxó, va néixer l'any 1179 a les Illes Britàniques. Com a soldat del Rei Ricardo Cor de León va anar dues vegades a Terra Santa, a la tercera i la cinquena Creuada. L'any 1212 viatja a Espanya amb l'arxiduc Leopold d'Àustria, per ajudar el Rei Alfons a la guerra santa contra els moros, participant a la batalla de les Navas de Tolosa. Aproximadament el 1220 va ser destinat per acompanyar Beatriu de Suècia a Espanya, que contrauria matrimoni amb Ferran de Castella. Allí es va establir i va conèixer l'Ordre de la Mercè, a la qual va ingressar el 1222. Va ser nomenat redemptor el 1225 i va realitzar diverses redempcions en alguns territoris envaïts pels musulmans. En una, l'any 1240, va quedar com a ostatge, disposat a complir el quart vot de l'Ordre: "Quedar-se en ostatges; donar la vida si fos necessari". Els diners del rescat no van arribar a temps i el Rei d'Algèria, el seu captor, va ordenar que el crucifiquessin i li arrenquessin les vísceres estant encara amb vida, per tal que renunciés a la seva fe cristiana. Fou un religiós d'extraordinària santedat i virtut, exemplar en la pràctica de l'abstinència, fervorós en la pregària i dotat de caritat ardent en la redempció dels captius. El culte que se li ha tributat com a màrtir va ser confirmat el 14 de juliol de 1728 i el 21 d'agost de 1743 se li va inscriure al Martirologi Universal de l'Església Catòlica. L'Ordre Mercedària ho considera Patró dels Malalts. A Sant Serapi es valora la vida consagrada Mercedària sense l'ordre sacerdotal.


SANT RAMON NONAT

Va néixer a Portell, a prop de Cervera (Lleida) l'any 1200. Els seus pares eren descendents de l'antiga i noble casa dels Vescomtes de Cardona. Segons la tradició va ser extret del ventre de la seva mare morta al part. A causa d'això el poble li va donar el sobrenom de Nonat (no nascut), que amb el temps es va convertir en el seu cognom i que ell mai va canviar. No es tenen més dades sobre la seva infantesa i adolescència. L'any 1221 va ingressar a l'Ordre de la Mercè, fundada tres anys abans, el 1218, i va entaular amb Pedro Nolasco una relació de profunda amistat. Ja com a sacerdot va deixar sentir la seva veu de gran predicador, recorrent les ciutats i els pobles de Catalunya, parlant a la gent en el seu llenguatge simple, però profund. La seva paraula i, sobretot, el seu testimoniatge de vida, atreien les persones i aquells de mala vida es rendien a la seva eloqüència, tornant a prendre el camí del bé. Nomenat redemptor, va recórrer València i Alger. En aquest últim lloc, el 1226, va aconseguir alliberar 140 captius. Mentre es reunien els diners per al rescat es va quedar com a ostatge dels musulmans, sostenint la fe dels molts que allí quedaven i que estaven de debò perill de perdre-la. Complida la missió va tornar a Barcelona. El 1229, a l'Àfrica, allibera 150 captius i després a Bugia, l'any 1232, allibera 228. En aquests llocs discutia públicament amb els jueus i musulmans. L'any 1239 va realitzar la darrera redempció. Uns diuen que a Tunísia, altres que a Alger. Allà es va quedar també com a ostatge i aprofitava la poca llibertat que tenia per predicar als llocs concorreguts. La seva figura, encara en aquest ambient hostil, exercia una atracció a què era difícil sostreure's. Els seus botxins, per evitar que convertís al cristianisme els seus carcellers, li van practicar dos orificis als llavis amb un ferro candent i li van posar un cadenat a la boca, el qual obrien només per donar-li aigua i pa, el seu únic aliment. En aquestes condicions va suportar vuit mesos de presó i de diverses tortures, fins que Pedro Nolasco va aconseguir lliurar la suma del rescat i alliberar-lo. El Papa Gregori IX li va demostrar tota la seva admiració fent-lo cardenal l'any 1239, amb el títol de Sant Eustaqui, i el va cridar al costat com a conseller. De camí a Roma va morir a Cardona, el darrer diumenge d'agost de l'any 1240, precedint per alguns anys a la tomba Pedro Nolasco, el seu gran amic i conseller. L'any 1625 es va aprovar el culte immemorial que li tributaven a la capella de Sant Nicolau de Portell, lloc del seu extraordinari naixement, i l'any 1677 la seva festa fou estesa a tota l'Església. Se li atribueixen nombrosos miracles. Se'l considera protector de les embarassades, patró de la vida i de les llevadores.


SANT PERE PASCUAL

Va néixer a València, en aquell moment en poder dels musulmans, cap a l'any 1227 i va morir a Granada l'any 1300. No hi ha més dades sobre la seva infantesa i adolescència. Només se sap que, iniciada la seva carrera eclesiàstica, va anar a perfeccionar els seus estudis a París, doctorant-se a la Sorbona. De tornada a Espanya es va fer religiós Mercedario i es va dedicar a la redempció dels captius. En aquesta època va fer gran amistat amb el príncep Sanç, fill del Rei Jaume I d'Aragó. El Papa Bonifaci VII ho va triar Bisbe de Jaén el 13 de febrer de 1296. El 20 de febrer d'aquell any va ser consagrat pel Cardenal Acquasparta a la capella de Sant Bartomeu de l'illa tiberina a Roma. Quan feia la visita pastoral a la seva diòcesi va caure presoner en mans dels musulmans, romanent captiu prop de tres anys. A les masmorres de Granada va escriure diverses obres per defensar la fe catòlica contra els musulmans i els jueus, i per mantenir viva l'esperança dels cristians que estaven captius al seu costat. Entre elles hi ha "Glosa als Deu Manaments", "Glosa al Pare Nostre", "Bíblia Petita" i "Vida de Crist". Només cal analitzar els seus escrits per evidenciar, sens dubte, la seva condició de Mercedari. És destacable, sobretot, es defensa de la Immaculada Concepció de Maria, cosa molt normal a l'Ordre Mercedària. Després de molts patiments, el 6 de gener de 1300 va ser decapitat pels musulmans, encara vestit amb els ornaments amb què havia celebrat la Santa Missa. Sepultat a la catedral de Baeza, el seu sepulcre va guanyar celebritat per les gràcies que el Senyor concedia per la seva intercessió. El seu culte immemorial va ser confirmat per l'Església el 1670 i la seva canonització es va dur a terme el 1675.


BEATA MARIANA DE JESÚS

Mariana de Jesús neix a Madrid el 17 de gener de 1565; els seus pares, Luis Navarro i Juana Romero la van fer batejar quatre dies després del seu naixement. Quan Mariana tenia nou anys va perdre la seva mare quedant a càrrec dels seus cinc germans petits al costat del seu pare, que contrau alhora nou matrimoni el que va atreure a Mariana molts patiments. A l'edat de 23 anys pare i madrastra volen imposar-li matrimoni per desfer-se'n, però ella renuncia a aquesta proposta i es consagra a Déu, ja que ja havia triat Espòs. No li va ser fàcil convèncer el seu pare i pretendent d'aquesta lliure decisió; va haver de lluitar contra ells, arribant a tallar els seus cabells per les seves pròpies mans per desanimar-los. Feta l'opció per seguir Jesucrist, Mariana es va lliurar a la pregària ia la vida retirada, lluny de les preocupacions familiars i del món. No li va ser mai fàcil. En aquest camí va necessitar lajuda dels seus confessors i director espiritual. Va haver de patir grans afliccions espirituals en no ser compresa pel seu primer director espiritual, el pare Mercedario Fr. Antonio de l'Esperit Sant. El mateix confessor li va recomanar buscar-ne un altre, cosa que va esdevenir al Santuari de la Verge dels Remeis a Madrid; el Mercedari Fr. Juan Bautista González va ser el seu confessor fins a la mort de Mariana. Ella mateixa ha deixat memòria de l'ajuda i la saviesa d'aquest sant religiós, fundador dels Mercedaris Descalços i conegut com a Fr. Joan Baptista del Santíssim Sagrament. Aquest confessor i director espiritual va saber comprendre i guiar l'esperit de Mariana pel camí de la santedat imitant el Diví Mestre. Mariana de Jesús va portar un gran calvari físic i espiritual i, un cop alliberada de la tutela paterna, va ubicar la seva residència al costat del convent dels Mercedaris ja que per les seves limitacions de salut física, no podia professar com a religiosa. És Mariana un excel·lent model de santedat laïcal a l'Ordre de la Mercè. Va saber descobrir a les seves afliccions físiques també un camí per a la santedat. Des de la seva petita casa va atendre les necessitats dels pobres i malalts, cosa que no li va impedir dedicar-se al cultiu de la pietat cap a la Verge Santíssima i al Santíssim Sagrament amb el qual mantenia la seva unió fecunda i constant. Mariana va comprendre que a Crist Sagramentat li agrada més estar en els cors dels fidels i no tant en els bells sagraris, perquè aquests no estimen com ho pot fer el cor humà. Va conrear la unió amorosa de dia i de nit amb el Senyor a l'Eucaristia. Mariana va ser admesa a la professió com a terciària Mercedària el 1616, després d'haver superat les dificultats de la seva salut física i les angoixes del seu esperit. D'aquesta manera, Mariana assumia el camí de l'espiritualitat redemptora Mercedària tan d'acord amb els patiments que duia al cos des de petita. El miracle de la Beata Mariana és sorprenent. El seu cos estava afeblit per causa dels mals que patia. Va morir el 17 d'abril de 1624. El seu cos va romandre dos dies perquè els fidels poguessin demostrar-li el seu postre homenatge. El cos de Mariana roman incorrupte i flexible. Ha estat sotmès a anàlisis mèdiques i la constatació és la mateixa: el cos de Mariana està incorrupte i flexible. El 18 de gener de 1783, el Papa Pius VI la va declarar Beata i la festa de la seva beatificació es va celebrar al Vaticà el 25 de maig de 1783. En complir-se 300 anys de la seva mort el 1924 novament es va examinar el seu cos trobant-lo incorrupte i olorós . El 1965, en celebrar els 400 anys del naixement de Mariana, es torna a constatar el mateix.


BEATA MARGARITA LÓPEZ DE MATURANA

Va néixer a Bilbao (Espanya) el 25 de juliol de 1884. Va ser batejada amb el nom de Pilar. Va mantenir tota la vida una relació afectiva i espiritual molt intensa amb la seva germana bessona Leonor. Sent adolescent, sa mare, intentant allunyar-la d'una amistat prematura amb un jove marí, va decidir portar-la al col·legi internat de les religioses Mercedàries a Bérriz. Allí va sentir la crida de Déu a una consagració total com a religiosa missionera. Als 19 anys, el 10 d'agost de 1903 va ingressar a la Congregació, prenent el nom de Margarita María. Pocs dies abans la seva germana Leonor havia ingressat al noviciat de les Carmelites de la Caritat, de Vitòria (va morir missionera a Argentina, i la seva causa de beatificació està incoada). Des del primer moment es va lliurar a Déu amb una fidelitat total a la seva vida de monja de clausura. El 1924 les religioses de clausura van sospesar el seu futur com a missioneres i unànimement el van portar a la pregària. Una majoria aprovava introduir aquest caire. A més, uns quants anys abans la Pilar, en el transcurs d'una visita del pare general, li havia confiat aquest sentir que els embargava, i comptaven amb la seva aprovació. Es van fer les gestions pertinents i el setembre de 1926, una vegada obtinguda la dispensa de la clausura, un primer grup de religioses on Pilar va començar la seva acció a la Xina; després van portar l'evangeli al Japó. Plenes de fe van superar els conflictes de la guerra i van esquivar els riscos de la persecució i de la presó. Si veien ensorrar-se l'obra que tant els havia costat posar drets, tornaven a impulsar-la amb el vigor del primer moment. Va arribar un punt on es van plantejar la profunda transformació que requeria la vida que havien adoptat. Això suposava emetre el seu judici respecte al pas de la cloenda a una altra forma nova: un Institut Missioner. I el 23 de maig de 1930 en votació secreta totes les monges van donar el veredicte afirmatiu, amb la qual cosa es va complir el somni de la beata. Va morir el 23 de juliol de 1934, dos dies abans de fer 50 anys. El 16 de març de 1987, Sa Santedat el Papa Joan Pau II va signar la declaració de les seves virtuts heroiques i la va proclamar venerable. Va ser beatificada a la Catedral de Bilbao a l'octubre de 2006.


BEATS P. MARIANO ALCALÁ I 18 COMPANYS MÀRTIRS

El P. Mariano Alcalá, onze sacerdots i set germans cooperadors, tots ells, religiosos mercedaris van patir martiri per la seva condició de sacerdots i religiosos en la persecució religiosa de 1936-39 a Espanya, els mesos de juliol, agost, setembre i novembre de 1936 sent els llocs de martiri les poblacions d'Andorra, Muniesa, Híjar, Estercuel a la província de Terol, Binéfar (Osca), Lleida, Barcelona, Matamargó (Lleida) i Llorca (Múrcia). No eren desconeixedors de l'ambient hostil que s'anava generant en aquells anys, com ho demostren expressions que figuren a les cartes que dirigeixen als seus familiars, com ara el P. José Reñé: “Si se'ns passa aquesta oportunitat, no en tindrem cap altra… ”, o el beat Jaume Codina: “Quin gran regal ser màrtir i morir per Crist”, o el beat José Trallero: “Tot el meu desig seria morir màrtir; quina glòria!, quina sort! Aquest era l'ambient martirial que es respirava a les comunitats religioses del moment i que explica que enmig de les dificultats no hi hagués desercions a la fe. Estaven preparats per arribar al darrer extrem de donar la vida per Crist. Van morir resant i perdonant els que els mataven. El Papa Benet XVI el 19 de desembre del 2011 va autoritzar la promulgació del decret “super martyrio”. La beatificació va ser el dia 13 d'octubre del 2013 a Tarragona (Espanya). Els noms dels dinou màrtirs són els següents: P. Mariano Alcalá Pérez; P. Tomàs Carbonell Miquel; P. Francisco Gargallo Gascón; P. Manuel Sancho Aguilar; P. Mariano Pina Turón; Fr. Pedro Armengol Esteban Hernández; Fr. Antonio Lahoz Gan; Fr. José Trallero Lou; Fr. Jaume Codina Caselles; P. Josep Reñé Prenafeta; Fr. Antonio González Penín; P. Tomás Campo Marín; P. Francesc Llagostera Bonet; Fr. Serapio Sanz Iranzo; P. Enrique Morante Chic; P. Jesús Eduardo Massanet Flaquer; P. Amancio Marín Mínguez; P. Lorenzo Moreno Nicolás i Fr. Francesc Mitjà Mitjà.