Els orgues de la Basílica
La primera notícia referent a òrgans i organers de la Basílica fa referència a Fra Pablo Rosselló, religiós de l'Ordre de Predicadors, que resident al convent de Santa Catalina, el dia 12 de novembre de 1482 reclama dotze lliures barcelonines a compte d'un " organito" fet per a l'església del convent de la Verge de la Mercè.
Anys més tard, Joan Ferrando (actiu entre 1507 i 1519), mestre d'orgue i natural de Girona, en construeix un altre el 1510. (Madurell).
Situats ja al segle XVII i - segons l'historiador Louis Ausseil - Josep Boscà de Seringena (1698-1757), procedent d'una família de la Cerdanya, va acabar un orgue a l'església de la Mercè el 1757.
Bonastre diu que a Josep Boscà i Llorens (1734-1764), fill de Josep Boscà de Seringena se li atribueix la factura d'un nou òrgan el 1759.
En tot cas, es fa difícil admetre l?atribució de dos òrgans a dos membres de la mateixa família, acabats amb dos anys d?interval.
Alguns historiadors diuen que a la mateixa època es demana la intervenció de Jean-Pierre Cavaillé, organer nascut a la regió de Gaillac (França) el 1743. Aquest havia après l'ofici amb el seu oncle Joseph amb qui treballa a la regió de Llenguadoc i Rosselló .
Jean-Pierre Cavaillé (1743 – 1808)
Jean-Pierre Cavaillé ve a Barcelona cap al 1755 per tal de construir els òrgans de les esglésies de la Mercè i del convent de santa Caterina. (Dades històriques de la casa A.Cavaillé-Coll).
Podria ser que construís el de la Mercè el 1765. Aquesta hipòtesi és difícil de creure, ja que el temple s'enderroca aquest mateix any i tampoc no s'ha trobat documentació que ho confirmi.
Acabats els òrgans, es casa a Santa Maria del Mar el 1767, amb Maria Francisca Coll, filla d'un fabricant de sedes.
Torna a França on segueix construint nombrosos òrgans a la regió de Llenguadoc-Rosselló, on neix el seu fill Dominique 1771.
Morta la seva esposa Maria Francisca Coll el 1780, Jean-Pierre contrau segones núpcies amb Marguerite Fabry. La família Cavaillé-Coll va i ve de França a Espanya segons les circumstàncies polítiques i socials dels dos països. El 1778 la família Cavaillé s'instal·len a viure a Catalunya i, el 1789, fugint de la Revolució a França, s'estableixen a Barcelona on mantenen molt bones relacions amb els parents de la difunta Maria Francisca Coll.
Subvencionat el 1794 per la Reial Junta de Comerç de Barcelona, el 1796 restaura l'òrgan de Santa Maria i el 1798, el de la nova església de la Mercè. (Curet, p. 180).
Dominique-Hyacinthe Cavaillé-Coll (Tolosa de Llenguadoc, 1771- París 1862)
Dominique, que aprèn ràpid l'ofici, treballa amb el seu pare i el seu germà Pere (Baldelló), i construeixen diversos òrgans a Catalunya i França: el de la col·legiata de Puigcerdà (1789), el de Sant Joan de les Abadesses, a Vic (1798), el de Castelló d'Empúries, el de Tortosa. A Barcelona, construeixen els de “caràcter monumental” a Santa Maria del Mar (1796- inaugurat el 1797) i el de la Mercè cap al 1800. (Ausseil; Baldelló).
Cap al 1806 la família torna a França on continuen la professió amb notable èxit. En aquesta data, Jean-Pierre Cavaillé pressuposta l'orgue de la catedral de Lleida. A la mort de Jean-Pierre el 1808, Dominique prossegueix l'execució fins a finalitzar l'obra el 1830. També hem llegit que va ser Aristides qui -amb 18 anys- va acabar aquest treball. (Dades històriques de la casa A.Cavaillé-Coll. Òrgan destruït a la Guerra Civil).
Dominique es casa amb Jeanne Autard el 1810 i viu a Montpeller, on neix el 1811 el seu fill Aristide. Continua treballant a la regió de Tolosa, on construeix l'orgue de la col·legiata de Saint-Gaudens, l'únic orgue d'aquest mestre conservat en bon estat i declarat "Monument històric". El 1833 la família Cavaillé-Coll al complet s'instal·la a París on continua amb èxit la tradició familiar amb una empresa de fabricació d'òrgans.
Aristide Cavaillé-Coll (1811-1899).
Aristide Cavaillé-Coll serà un dels millors i més prolífics organers del segle XIX; figura de l'òrgan romàntic, influeix a l'obra d'Aquilino Amezúa.
Joan Puig (segle XIX) mestre organer establert a Barcelona a mitjans del segle dinou, que intervé en la construcció d'un orgue a Santa Maria del Mar el 1854.
El 1875, l'Ordre de la Mercè va acordar procedir a la renovació de l'òrgan i ho va encarregar a Joan Puig, que va renovar la part fonamental de l'instrument augmentant-lo amb flautats de més potència, col·locant els registres d'ornamentació, etc. Al març de 1876 va tenir lloc la prova oficial i van actuar els organistes Pardàs i Candi. (Cowley, p. 140. Es refereix als músics i organistes Primitiu Pardàs Font, 1828-1897, i Cándido Candi i Casanovas, 1844-1911)
Aquilino Amezúa i Jáuregui (1847-1912) pertany a una família d'organers bascos, que estableix un taller a Barcelona entre els anys 1882-1884, on construeix diversos òrgans, el més important dels quals és el del Palau de Belles Arts de la Exposició Universal de Barcelona de 1888. Construeix l'orgue del Palau Güell, els de les esglésies de Santa Anna el 1877, de Betlem el 1881, de les Saleses el 1881, el de Sant Vicenç de Sarrià el 1893, el de l'església dels Jesuïtes de Casp el 1892, el del monestir de Montserrat el 1896, i el de la Parròquia de la Mare de Déu de la Mercè el 1893. Fora de Barcelona és obra seva el del monestir de Ripoll 1893.
Aquilino Amezúa, seguint el camí iniciat per Aristide Cavaillé-Coll, és l'introdutor a Espanya de l'òrgan romàntic, i és mestre de Gaietà Estadella Soler i de Pau Xuclà Camprubí, tots dos interventors als òrgans de la Mercè, als quals transmet la tradició de l'orgue romàntic d'origen francès.
Pau Xuclà i Camprubí (1868-1953) és fill de la família que va fundar la casa "Òrgans de Pablo Xuclà" al carrer Laforja 26 de Barcelona, el 1860.
El seu pare -Mariano Xuclà- es va casar amb Mónica Camprubí i van tenir dos fills: Dolores, que es va casar amb l'organer Estadella, i Pau, que mor el 1953.
Va ser deixeble d'Amezúa i constructor de nombrosos òrgans a Barcelona: els de les esglésies de Pompeia, Betlem, Sant Josep de Gràcia, Santa Mònica, Sant Josep de la Muntanya, Sant Felip Neri, col·legi Comtal (La Salle).
Treballa també per Espanya ia l'estranger.
A més, reforma òrgans importants, com el construït per Amezúa per al Palau de Belles Arts de Barcelona, i els de Morella, Vic i la catedral de Barcelona
Pau Xuclà construeix un nou orgue per a la Mercè, dotat amb màquina Baker, que es beneeix el 1915.
Els òrgans del segle XX
.. a la Guerra Civil es van cremar dos òrgans a la Mercè. (Òrgans i harmonis destruïts durant la Guerra Civil a les parròquies de la Diòcesi de Barcelona).
A moltes de les grans esglésies i catedrals hi havia més d'un orgue. Els grans o monumentals, també anomenats òrgans majors, es complementaven amb altres de més petits situats en capelles on se celebraven actes religiosos propis.
Pensem que a la Mercè només hi havia l'òrgan major i que la resta (el de la capella de la Soledat o el del cambril) eren òrgans transportables, algun dels quals podia haver estat destruït.
Després de la Guerra Civil els organers barcelonins de més prestigi eren Pau Xuclà i Gaietà Estadella, que havien treballat als tallers d'Amezúa i van ser condeixebles de Lope Alberdi, van fer un òrgan d'estil romàntic que va quedar incomplet.
Gaietà Estadella i Soler (1877-1944)
Deixeble d'Amezúa, es va instal·lar pel seu compte i va fundar la seva pròpia casa constructora al núm. 58 del carrer Martínez de la Rosa (abans anomenat carrer de l'Estrella, a Gràcia). El local i el taller van ser venuts a l'organer italià Francesco Teppati, col·laborador de Juan Amezúa, pare d'Aquilino.
Els òrgans construïts per Estadella són d'estil simfònic i de bona qualitat. Malauradament, la major part van ser destruïts durant la Guerra Civil.
Es va casar amb Dolores Xuclà i Camprubí (1882-1952) qui, en quedar vídua, va cremar i va destruir tota la documentació i papers relatius a l'activitat del seu marit. Per aquest motiu és difícil documentar la trajectòria i l'activitat d'Estadella. (Cowley)
Cowley divideix els òrgans d'Estadella en dues etapes segons l'estil i les característiques: els anteriors al 1925 -més innovadors i de més qualitat- i els posteriors fins a la mort. Aquest autor defineix les característiques dels seus òrgans: “... les dimensions d'un òrgan normal d'Estadella eren més aviat reduïdes, entre 16 registres i 24 registres, amb dos teclats manuals i pedal com a norma.
Tots els instruments de la segona etapa cauen dins aquests paràmetres... el de Santa Maria de Mataró queda intacte com a testimoni de l'escola romàntica d'organeria catalana”.
Sembla que els òrgans d'Estadella van ser fets amb bona fusta i els ebenistes eren qualificats.
Entre els de la primera època es conserven els del Monestir de Sant Cugat del Vallès del 1912 (restaurat posteriorment), Sant Andreu de Llavaneres del 1918, i el de Santa Maria de Tàrrega del 1923.
De la segona època són el del Carme de Vic, del 1930, Santa Maria de Vilafranca del Penedès, del 1942-43, la Mercè, cap al 1944-1947 i altres de menor rellevància.
També repara els de Santa Maria de Badalona, el del Monestir de Ripoll, el de Sant Sever (Barcelona), el de l'excol·legiata de Guisona, i el de la Mare de Déu del Collell. Així mateix, reforma el de la catedral de Lleida el 1921.
De la segona etapa, la seva millor obra és l'òrgan de l'església de Santa Maria de Mataró, del 1927. Aquest òrgan va ser "indultat" de la destrucció del 1937 per haver-se interpretat "La Internacional" quan estava a punt de ser cremat. (Fulles del Museu Arxiu de Santa Maria)
El 1935 reforma el de la catedral de Barcelona, incorporant-hi un òrgan pneumàtic i un dispositiu romàntic.
Acabada la Guerra Civil, Estadella entra a treballar a l'Ajuntament de Barcelona i és l'encarregat del manteniment de l'orgue de la Catedral.
Destruït l'òrgan de la basílica de la Mercè a la Guerra Civil, comença la construcció del nou (Cowley no ho afirma) entre 1944 i 1947. En morir sobtadament, continua la construcció el seu cunyat Pablo Xuclà i Camprubí, deixant-ho també inacabat a causa de una insuficiència cardíaca el 1953.
Ramon Solsona i Isanda (Els Arcs, Lleida 1881-1950)
En arribar a Barcelona, Ramon Solsona s'inicia a l'organeria a la Casa Xuclà com a aprenent fins al 1931. Després d'aquesta data treballa amb Cayetano Estadella. Va ser una persona molt qualificada en l'execució dels treballs i reconegut per l'afinació dels instruments. No va arribar a establir-se amb un taller propi ni a treballar pel seu compte, però va intervenir als òrgans de Xuclà i Estadella, concretament als de Betlem i la Mercè. (Cowley)
L’Escolania : l’orgue i la formació musical
A mitjans del segle XVIII, el Pare Joan Oliva i Torres, barceloní que havia estat escolà de la capella de Sant Just, i que era organista i compositor, va iniciar la formació d'alguns nens per a la creació d'un cor a la Mercè imitant el del Monestir de Montserrat. El cor d'escolans cantava cada dia en una missa, a més de les intervencions especials a les festes i oficis diversos.
En morir Mossèn Oliva al 1801, la direcció fou represa per Mn. Esteve Vinyals.
Els primers nens (uns 25 d'entre set i tretze anys) vivien al convent i es mantenen gràcies a la generositat del ciutadà honrat de Barcelona Josep Gloria que, en morir al 1782, va deixar béns per al manteniment de deu o dotze escolans.
L'Escolania era independent de la capella de música, els escolans cantaven a cor, a veus soles, o amb acompanyament d'harmònium o piano i es limitaven gairebé sempre a entonar la Salve i els goigs i lloances a la Verge Maria. )
Els primers nens (uns 25 d'entre set i tretze anys) vivien al convent i es mantenien gràcies a la generositat del ciutadà barceloní Josep Gloria qui, en morir el 1782, va deixar béns per al manteniment de deu o dotze alumnes.
L'Escolania era independent de la capella de música, els alumnes cantaven a l'uníson, a veus soles, o amb acompanyament d'harmoni o piano i es limitaven gairebé sempre a entonar la Salve i els goigs i lloances a la Verge Maria. (Curet )
Els professors i mestres de l'Escolania han estat músics d'alta qualificació i prestigi reconegut, figures principals de la història de la música catalana.
Acabada la Guerra del Francès es va haver de reorganitzar l'Escolania el 1814 i va ser Fra Pascual Ferreras Escarràs (1775-1849) l'encarregat de la direcció, juntament amb Ignacio Combelles, reconegut professor de flauta. Els van seguir Esteve Vinyals, i Francisco Andrevi (1786-1853), mestre de capella del 1850 fins al 1853.
El compositor i músic Bernard Calvó Puig Capdevila (1819-1850) va succeir Andreví com a mestre de capella i director de l'Escolania, fins que va ocupar el càrrec Bonaventura Frigola Frigola (1829-1901) del 1881 al 1901.
És en aquest període (1879) quan Enric Granados (1867-1916) ingressa a l'Escolania on rep l'ensenyament musical de Francisco Javier Jumet.
Joaquim Cassadó i Valls (1867-1926) va entrar a la Mercè, quan Buenaventura Frigola era mestre de capella. A la mort d'aquest el 1901, Cassadó va ocupar el càrrec durant els cinc anys següents.
Es va casar amb Josefa Moreu Fornells i els seus fills Gaspar i Agustín es van iniciar a la música a l'Escolania de la Mercè.
Gaspar Cassadó i Moreu (1897-1966) va començar a estudiar violoncel als cinc anys amb el mestre Dionisio March, de la mateixa capella de la Mercè que dirigia el seu pare, Lluís Millet (1867-1941), músic, compositor i director coral, va ser nomenat mestre de capella de la Mercè el 1906, i la seva relació amb la Mercè va perdurar fins al 1939.
Antoni Pérez-Moya (València, 1884-1964), músic, compositor i mestre de corall, va ingressar als onze anys (cap al 1895) a l'Escolania de la Mercè, dirigida llavors per Joaquim Cassadó, on va estudiar solfeig i piano, orgue i violí amb els mestres Bonaventura Frigola i Joaquim Cassadó. El 1902 va ser nomenat mestre de l'Escolania i organista de la basílica. El 1941 va succeir Millet com a mestre de capella.
L'Escolania va subsistir fins a l'any 1978.
L'orgue de la basílica :1942-2017
Destruït l'òrgan de la basílica de la Mercè a causa de la Guerra Civil, el 1942 es decideix construir-ne un de nou gràcies al donatiu del Dr. Molera, antic rector de la basílica. Tot i que la consola de l'orgue de la Mercè porta el nom de Pau Xuclà, podria ser que el projecte fos d'Estadella i que els treballs van anar a càrrec de Salvador Aragonès i Arcediano, de la casa Francisco Aragonés i Puerta. L'organer Estadella va morir el 1944 i tot i així, sembla que l'orgue va arribar a sonar.
Ampliació, restauracions i projectes 1955-2013
El 1955, el nou Rector, el Dr. Lorenzo Castells va demanar l'ampliació i restauració de l'òrgan a la Fàbrica d'Òrgans de La nostra Senyora de Montserrat, situada a Collbató i que va ser creada el 1926 per José Rogent i Pedrosa (1967-33) i el mestre organer italià Silvio Puggina Felisati (m.1940), autor -entre d'altres- de l'òrgan del col·legi de Sant Miquel de Barcelona.
Acabada la Guerra Civil, el 1940, l'organer venecià Enrico Rabagliati Pampuri dirigeix l'empresa, alhora que és el fuster i el mecànic. La fabricació dels tubs va a càrrec de Basilio Giménez. L'empresa instal·la el sistema pneumaticotubular del mestre Puggina, i col·labora amb diversos organers coneguts, com Pau Xuclà i Salvador Aragonés, entre d'altres. La reforma que mossèn Castells encarrega a Joan Rogent i Massó (m. 1967) de la casa Òrgans de Nostra Senyora de Montserrat consta de dues etapes, la primera de les quals s'inicia l'abril del 1956 i la segona el 1957, amb un cost total d'unes 80.000 pessetes, i s'acaba el desembre del 1958. Al mateix temps que s'amplia i es restaura l'orgue, l'escultor Claudi Rius decora l'espai del cor i afegeix l'àngel de pasta que se situa a la part frontal de l'instrument.
Poc temps després –el 1958– es pressuposta una tercera fase del projecte amb l'objectiu d'ampliar i posar en funcionament la cadireta, que havia quedat tal com Estadella l'havia pensada. Aquesta feina tenia un pressupost de 130.000 pessetes, però no ens consta que es dugués a terme. Per Nadal de 1958 el nou òrgan sona per primera vegada. L'empresa de Joan Rogent i Massó segueix afinant i reparant l'orgue fins al 1964, data del canvi empresarial amb la família Blancafort.
Entre el 1967 i el 1992 s'ocupa dels ajustos i de l'afinació de l'instrument el mateix Enrico Rabagliati, establert pel seu compte al carrer de Llagostera, de Barcelona. Entre el 1992 i el 1996 s'estudia un nou projecte de restauració de Francisco Benaque, establert al carrer de Puigcerdà 261, de Barcelona, amb un pressupost de 4.170.000 pessetes, que no està per escrit haver-se realitzat. El 1998 - per indicació del mestre organista Antoni Pérez Moya, titular de la Basílica - es demana a l'empresa Del Olmo Arrizabalaga, de les Franqueses un nou projecte de restauració de l'orgue. L´avantprojecte inclou un estudi històric i fotogràfic de l´estat de l´instrument. El pressupost, de 8.753.118 pessetes, es va aprovar i pagar. L'any 2001, l'organista de la basílica Raúl Prieto Ramírez fa un estudi tècnic i històric de l'instrument i s'encarrega una nova intervenció de restauració a E.R.Ottes. Aquesta intervenció, l'import de la qual va ser de 9.015.711 de pessetes, va ser pagada malgrat va quedar inacabada.
Un nou projecte de restauració s'encarrega a Acityores, el 2013, que queda sense executar. El 2016, la Germandat de la Verge de la Mercè encarrega a l'organer Gerhard Grenzing la construcció d'un nou òrgan per a la Basílica, amb motiu de la commemoració del 8è centenari de la institució de l'ordre mercedària per sant Pere Nolasc el 1208.
Aquestes notes són extretes dels documents darxiu de la Basílica, i completen la ressenya bibliogràfica.
Mª Luisa Cambrer Roca,
de la Germandat de la Verge de la Mercè i benèvola de la Basílica
Barcelona, juliol de 2017